Una estada a La Sapienza Università di Roma serveix també per posar-se al dia i entendre millor l’escola orientalista italiana. Menys coneguda que l’anglesa i la francesa, mereix també una mirada atenta.
 |
| Leone Caetani, 1915. |
Hem de parlar d’orientalisme i no pas només d’arabisme, perquè a Itàlia (com a bona part d’Europa) els estudis islàmics han tingut tradicionalment tres potes lingüístiques: l’àrab, el persa i el turc. De tota manera, tot i que els estudis orientals incloïen hebreu, arameu, accadi, japonès, i altres llengües de l'”orient” (d’Europa, és clar), s’ha de dir que avui en dia orientalisme ha passat a ser quasi sinònim de xinès. Ai las, cada època té els seus interessos.
Els orientalistes italians han estat de molt diversos tipus. Un dels primers -si atenem als vius durant el s. XX- fou el principe Leone Caetani duca di Sermoneta (1869-1935), responsable dels Annali dell’Islam, un projecte molt ambiciós que -com el seu nom indica- havia de compilar la història de l’islam a partir de les fonts àrabs. Encara avui és obra de referència (pot llegir-se online a Archive.org i també descarregar-se de manera gratuïta i legal). Caetani pertanyia a una família de la noblesa, fet que no va evitar-li l’exili al Canadà. La Itàlia de principis del segle XX era una societat que no va acceptar el fet que se separés de la seva dona, que tingués idees socialistes, ni que el seu criteri el posicionés contra la guerra Italo-Turca del 1911. De manera generosa però, va decidir marxar amb les maletes força buides, ja que va llegar la seva biblioteca a l’Accademia Nazionale dei Lincei, institució de la qual era membre.
 |
| Archive.org |
 |
| Nallino, el primer assegut, a l’esquerra |
N’hi ha molts més, de personatges fonamentals, com ara Giorgio Levi Della Vida (1886-1967), Francesco Gabrielli (1904-1996) o Alessandro Bausani (1921-1988). Tampoc caldria oblidar les institucions, no només les romanes, sinó a Nàpols i Venècia. Això, però, serà un altre dia. Arrivederci, cari.
blogarabiia 