Aquests dies, aprofitant el confinament, estic posant-me al dia amb algunes lectures pendents. Gestionant les diverses culpes, és clar: la de no haver-ho fet abans, la de no fer-ho ara més intensament… Però si alguna cosa també comporta el confinament és un cert mirall respecte al que fèiem “abans de” i, per tant, una reflexió sobre el que farem “després de”. Quina és la visió del món en l’estat de post-còlera. Perquè quan tornem a sortir al carrer caldrà actuar a partir de les lliçons apreses. Si parlem de pedagogia seria, com a poc, una trista ironia no fer-ho.
En unes condicions difícils, el professorat de tots els nivells ens hem posat a (tele)treballar per intentar pal·liar en alguna mesura el terrible cop d’haver de suspendre les classes presencials. Però a més de les reflexions sobre com hem de canviar -o no- la docència, una qüestió que no podem ignorar, actuant com si no hi fos, és que les desigualtats condicionen què fem i amb quin resultat. No tothom pot estudiar a distància, no tothom té les eines ni els espais necessaris. I aquesta dura realitat afecta igualment una bona part del professorat, que treballa en condicions precàries des de fa anys (no tot es pot atribuir al co-vid, llàstima!). Tot i així, per un costat, s’està fent molta i bona feina, però no podem oblidar al seu torn que “el camí de l’infern està plagat de bones intencions” i, d’aquesta manera, l’alumnat es troba en situacions que van des de l’allau de tasques, al silenci de n/s-n/c. Res greu, suposo, en moments de tanta incertesa… oi?
Ja passa en circumstàncies “normals”: no tothom arriba a la universitat i, qui hi arriba, no ho fa amb les mateixes condicions. L’educació és fonamental, la UNESCO la reconeix com un element clau en el llistat d’objectius per al desenvolupament sostenible (#ODS4). També és un dret reconegut a la Constitució espanyola. Però com es porta a la pràctica aquest dret? Doncs de manera força restringida, perquè només es considera la gratuïtat a l’educació obligatòria. Les necessitats van molt més enllà. Tot i que és una realitat sabuda, ara hem vist -encara més- quines implicacions reals hi ha quan es viu en una societat injusta. No és realment quelcom nou en el debat polític. Ja el 1917, en el discurs inaugural del curs a la Universitat de Granada, Fernando de los Ríos Urruti (que seria ministre de Instrucción Pública), afirmava que
[…] mientras los Institutos y Universidades y Centros Superiores de Investigación estén reservados a jóvenes pudientes en vez de ser hogares abiertos por su gratuidad a cuantos ansíen saber y en los que se facilite medios de vida a los que carecen de ellos, como compensaciones o paga de la jornada de estudios que si es provechoso al individuo no lo es en menor medida a la Comunidad, en tanto que esto no se lleve a cabo no se puede decir que se ha abatido el más firme bastión del régimen de los privilegiados y que la Democracia jurídica es efectiva”.
citat a Francisco Gracia Alonso & Josep Maria Fullola, El sueño de una generación. El crucero universitario por el Mediterráneo de 1933. (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2006, p. 18)
Un segle després, el problema segueix sense resoldre i la prioritat és absoluta. No només la gratuïtat, sinó una paga per estudiar, portaria una mica més de democràcia. La vulnerabilitat duu més vulnerabilitat, amb conseqüències a nivell individual i també a nivell col·lectiu.
blogarabiia 