Moltes són les nits de Tunísia. Per exemple, la del 5 de desembre del 1952, en què Farhat Hached fou assassinat per la Mà Roja. Com tants d’altres casos, aquest no està “resolt” (vegeu la pàgina del grup de facebook “La verité sur le meurtre de Farhat Hached”). És a dir, cap dels responsables de la seva mort ha hagut d’afrontar un judici. Recentment, un documental d’al-Jazeera Documentary Channel (notícia en àrab) ha tornat a posar el tema sobre la taula: Farhat Hached havia estat escollit líder del sindicat UGTT (Union Général Tunisienne du Travail) i s’estava convertint en un personatge incòmode per a massa gent. En el reportatge, es deixa veure que, a més a més de la responsabilitat per part del govern francès i les declaracions d’Antoine Méléro (La Main Rouge: l’armée secrète de la République, Éditions du Rocher, 2007), «Moi, je trouve cela légitime et si c’était à refaire, je le referais», també a Tunísia se sabia que la sentència havia estat dictada. La polèmica entre Tunis i París està, un cop més, servida, però lluny de focs d’artifici, seria interessant saber la veritat.
Night in Tunisia
“Night in Tunisia” és el títol d’un tema escrit per Dizzy Gillespie. Una de les interpretacions més cèlebres és la dels The Jazz Messengers (París, 1959).
Tot i que la història d’aquesta composició està rodejada de mite, sembla que la peça fou escrita el 1942, any en què el Magrib era l’escenari del tour de force entre Rommel i Montgomery. Al-Alamein, per exemple, va ser testimoni de dues de les batalles més cèlebres de la Segona Guerra Mundial. En aquesta localitat, convertida en resort de luxe, s’hi pot visitar el museu de guerra i els cementiris on descansen (?) milers de soldats desconeguts. Una versió extremadament coetània (1943) d’aquests episodis és la singular Five Graves to Cairo, dirigida per Billy Wilder. En paraules de Churchill: “Now this is not the end. It is not even the beginning of the end but it is, perhaps, the end of the beginning”.
blogarabiia 