El viatge

Muñoz Molina, a “Una orgía perpetua” (Babelia), explica com “el doble cepo de la ortodoxia ideológica y la coacción vanguardista” l’havien paralitzat durant una època. La seva posició ideològica s’havia convertit en un element que l’allunyava de l’art. Una qüestió difícil d’abordar, la relació entre l’escriptor i el political engagment. Al menys, això semblava fa un temps.

El passat dia 26 de novembre, la Facultat de Filologia de la UB va poder viure una experiència d’autèntic luxe (gràcies a l’Àrea d’Estudis Àrabs i al Màster Construcció i Representació d’Identitats Culturals): Salah Jamal va conversar amb Elias Khouri sobre literatura… i sobre compromís.

En Salah Jamal és prou conegut (vegeu els seus articles a Palestina.cat, a El Periódico o el Karakia en què va participar, per exemple). Si no ho heu fet, encara, heu de consumir el seu deliciós Aroma àrab, la seva epopeia Lluny de l’horitzó perfumat (La Magrana, 2004, versió en castellà a RBA) o els seu assaig Palestina, ocupació i resistència (en castellà a Flor del Viento, 2002 i 2007). Personalitza una combinació de barceloní palestí amb una sorprenent capacitat de deixar sobre el que l’envolta una mirada no exempta d’ironia.

Per la seva banda, Elias Khouri (sovint escrit Khoury) havia vingut a Barcelona a presentar la traducció de dues de les seves novel·les: Ialo (gran traducció al català de Jaume Ferrer Carmona!, Club Editor, 2009) i El viaje del pequeño Gandhi (trad. M. Luz Comendador, Icaria Editorial/Intermon Oxfam, 2009). Gràcies a l’eficient tasca de la Maria Bohigas (Club Editor), en Khouri ha estat entrevistat per diversos mitjans (podeu veure L’hora del lector amb Emili Manzano o l’article de Montserrat Serra a Vilaweb, entre d’altres).

De les coses que es varen dir a l’aula 1.2 tots els presents en guardem el tresor: la comparació entre religió i literatura, el fet que la literatura serveixi per parlar amb els morts, adonar-nos que tots som contaires, entendre que els escriptors han d’escriure com els lectors i els lectors han de llegir com els escriptors. Khouri també ens va confessar que havia passat molta por mentre llegia les 1001 nits, perquè -segons la llegenda- qui llegeix totes les històries mor inexorablement… fins que va entendre que mai les podria llegir completament.

Khouri va explicar que no creu que hi hagi una sola versió de la realitat (i si només n’hi ha una és la de la dictadura), però que, a més a més, és molt important donar veu als no poderosos. Ras i curt. La literatura no ha d’alliçonar, sinó que ha de fer preguntes. Per això qui completa totalment l’obra és el lector.

Es va refermar en la seva vinculació amb Palestina (és palestí no de naixement, sinó de voluntat), però el seu país, el Líban, tampoc ha viscut una història recent gaire agradable. Per això va expressar que per ser optimista cal molt de coratge. En aquest punt, en Salah Jamal va apuntar que hi ha un optimisme de la raó i un optimisme de la voluntat.

Què converteix a Elias Khoury en un referent de la literatura actual? Doncs llegiu les seves obres i en sabreu la resposta. L’important no és si l’assassí és el majordom. L’important és el viatge que ens proporciona cada una de les seves creacions.